dijous, 30 de maig del 2019

NEPTUNO

NEPTUNO
Tus ojos fueron

Los astros que más brillaron

En mi fugaz destino.

Tu sonrisa me guió

Por caminos desiertos

Mientras veía el futuro

Que me esperaba en la eterna melodía:

Llamas de amor

Como truenos de dolor

Tocaban la sonata

De la muerte que en la chimenea esperaba

Mi alma partida en pedazos

Entre aquellas lágrimas

Que dejaste caer cielo abajo

Haciendo de tus recuerdos

El arco iris de mis sueños.

La puerta se abrió

Dejando entrar por la ventana

La amargura que quemaba

Haciendo de tu cuerpo

Las cenizas que te harían

Renacer entre las heridas

De mil inviernos olvidados

En la parte más profunda

De tu corazón helado

Y los deseos sosegados

Por la lluvia de pesadillas

Que azotó tu alegría

Entristeciendo el paisaje

Más de lo que habían entristecido

Las guerras que culminaron

Con la paz y la riqueza

De un eterno vivir observando

Como el agua difuminaba

Los errores de lo humano.

diumenge, 19 de maig del 2019

MORIR

MORIR
Morir és gaudir
De la vida eterna que t'ha donat Déu.
Morir és patir
Conflictes bèl·lics per assolir la llibertat.

És estimar però alhora plorar
D'emoció en tornar a reunir-se amb els éssers estimats.
Asseure's en un bosc
Sota un cedre blanc o un roure
Que ha viscut una aventura digne de recordar.

És reduir el passat
A cendres de tendresa i la noble felicitat.
Viure en somnis,
Córrer per prats verds,
Estirar-se a la platja, prenent el sol
O escriure versos en l'arena per a extreure la tristesa del dol.

Saltar des d'un penya-segat,
Capbussar-se dins l'oceà,
Deixant el cos ofegant-se en l'aigua
Mentre ascendeix cap al cel, l'ànima
Purificant-se en el Mestral
I la noia pèl-roja
De la que senties passió carnal
Et besa els llavis, sabent que has mort en pau!

RECORDS PERDUTS EN MIL PEDAÇOS

RECORDS PERDUTS EN MIL PEDAÇOS
Navego a vela, mar endins,
Mentre la brisa em du records del passat
Que havien estat enterrats
Amb les cendres d'una vida, acabada feia anys.

L'amargor em cremava per dins,
Mentre m'arrossegava per un bosc cremat.
Les ferides de l'amor dessagnaven,
Deixant rieranys de sang; petites espurnes de felicitat!

No tenia suficient coratge,
Per viure en un món ple d'enganys,
On la melangia s'havia apoderat
Del meu corromput cadàver, fent del meu optimisme,
La tristesa de viure en una distopia.

Volia morir sota un cedre blanc,
Per realitzar l'anhel de llibertat;
La meva ànima fou condemnada,
A conviure amb les flames d'éssers vils,
Cobejant el poder de Déu!

I aquell mirall platejat
On navegava perdut feia anys,
Em conduí a la misèria
Trencant el meu cor en mil pedaços,
Escampats pels llocs on havia estat!



LES ÚLTIMES PARAULES

LES ÚLTIMES PARAULES
La gent estava deprimida
Perquè la vida ja no tenia sentit.
Havien perdut familiars en ple combat,
Anhelant aquella llibertat, perduda feia anys.

Civils dessagnaven al camp,
D'una batalla que ja no era esperançadora.
Vísceres escampades eren les flors,
D'aquell abominable i funest planeta.

Núvols cobrien el cel,
D'aquella nit fosca i paorosa,
On jo havia decidit,
Penjar-me dalt d'un roure.

Era l'única manera d'aconseguir,
Una mort misericordiosa;
Desitjada per aquella legió,
Que jo cap a l'infern guiava.

Foren les últimes paraules,
Que pronuncià un militar amargat
Havent perdut la tendresa
Cap a la humanitat hostil que l'envoltava.

ESTAMPA DEL PASSAT

ESTAMPA DEL PASSAT
Una barca navega per la costa
Mar endins, deixant-se dur per les ones,
Mentre ses gavines volen per Gregal
I la brisa marina impregna la roba estesa dels terrats.

La gran perla blanca i ses diminutes estrelles daurades
Reflecteixen una estampa
En les aigües d'un mirall platejat:
Una parella besant-se, amb tendresa llargament,
Banyant-se despullats, per sentir els seus cossos nus, donant-se escalf.

Possiblement érem nosaltres,
De joves, gaudint, del poc temps que estàvem sols;
Car jo era un soldat que lluitava al front,
Observant com companys seus moriren vessant la sang
D'un honor, que en somnis utòpics, un dia existí.

Havia estat reduït a cendres,
Cobrint el terra, on ses arrels sobreeixien,
I avets, pins, roures, alzines,
Arços, cedres, eucaliptus i oliveres,
Foren cremats per l'espurna
Del nostre amor, occit per la meva mort... 
Vaig ser afusellat per un diable,
Que capitanejava l'enemic.

ALIENACIÓ

ALIENACIÓ
Vull beure la sang dels corbs,
Per augmentar l'odi que ha nascut dins el meu cor.
Sento com l'amargor flueix per les meves venes
Mentre la solitud i la tristesa
De mi, s'apoderen lentament.

El sol roig de mitja tarda
Inunda, amb la seva llum, el cel blau;
Ses fulles ataronjades van caient,
Anunciant la mort dels arbres,
En acostar-se l'hivern.

El temps no s'atura,
Avança amb pas ferm;
Els ocells ja no canten,
Dalt de ses branques,
Que ballen, sense esma ni coratge, amb el vent.

El foc de la vida,
Crema ets boscos abandonats,
Fent de l'angoixa,
La Senyora de les Tenebres i l'harmoniosa pau!

Ploro de matinada,
Crido al matí;
Somric a la tarda, vora una mar en calma
I moro a la nit, preguntant-me,
Per la miserable vida que m'ha tocat, de viure submís!