DEESSA MORTAL

DEESSA MORTAL

Feies mitja, escoltant Bach;

les orenetes voleiaven

seguint la melodia i el compàs;

t'asseies en una roca

per a contemplar, com les onades

ballaven en el mar.

Els rajos de Sol, t'acaronaven

les galtes rosades;

les teves trenes platejades,

semblaven or;

te les acariciava, tú estaves

callada; escoltant els batecs

del meu cor.

Prenyada estaves; ho notava,

les patades del bebè;

encisadores a la meva galta;

com dues llunes,

els teus ulls brillaven.

Com perles precioses, junts

estàvem; t'aixecares

anunciant-me , que el paradís

et cridava.

Vas desaparèixer en les aigües,

de l'oceà turquesa que ens envoltava;

no et vaig tornar a veure,

"perquè ho vas fer?", t'ho vaig

preguntar, trist al vent.

Tornares per demanar que t'acompanyés;

em vaig negar car no ho

volia fer; llavors vas esfumar-te

definitivament.

LENTAMENT, CAP A LA MORT

LENTAMENT, CAP A LA MORT

Ací, en un far costaner,

Veig un mar ple de malsons

La tristesa va deixant pas a l'amargor,

Que lentament em fa ofegar en les aigües,

Turbulentes de solitud!

Un vell mariner,

Navegant en un llagut

De fusta d'om, coberta per la sang,

De les víctimes que s'ha anat trobant

Em recull, descobrint,

La seva veritable identitat:

És la mort,

Tossuda com sempre,

Decidida a acompanyar-me

Cap a les portes de l'infern

On el foc, les flames àcides d'amor,

Redueixen a menyspreables residus,

El meu cos pútrid,

Entre l'últim alè de vida i el lliure albir;

Una foguerada que em crema per dins!

Descobreixo una llum,

En la foscor que m'ha engolit:

És la meva ànima, que per fi,

Ha assolit el carme. 

AMOR-ODI

AMOR-ODI

La brisa marina,

Dolça en els teus llavis,

Feia bategar mon cor solitari

Mentre ens fèiem aquells besos

De tendresa, apassionadament,

Sota la lluna

Aquelles màgiques nits

En les aigües del mediterrani.

Abraçats, sense dir-nos res:

L'amor que sentíem;

L'única cosa que ens unia.

Sabíem

Que la passió sentida àrdidament,

Durant els primers mesos, ara recordats,

Per la meva ànima, plena de ferides,

Les quals només es coagularien

Si ens separàvem definitivament;

Si les cendres d'aquell harmoniós sentiment,

Dividia els nostres cossos en pedaços

Separats per la distància que ens separaria

L'un al costat de l'altre,

Per a morir en el lloc on ens havíem conegut.

Abraçats, sense dir-nos res:

L'odi que sentíem;

L'única cosa que ens separava.

En aquell mar ple de llàgrimes;

Tu, pàl·lida com el paper,

Jo, mort per dins com un covard,

Car havia abandonat

A la noia que més havia estimat!

A fora, la guerra havia començat;

Tenyint, amb la sang de les primeres víctimes,

Un cel en flames, una ciutat hostil i abandonada;

La set de venjança i el desitj de construir 

Un món millor,

Tu estaves decidida a abandonar-me,

Jo, decidit a quedar-me,

Encara que sabia, que la llibertat assolida,

Em duraria poc

Perquè una bala creuaria muntanyes de cadàvers

I rius de tristesa,

Acabaria dins meu:

L'havies disparat tu

Per assolir l'anhel de saber què era la mort,

Series una refugiada, plena de remordiments

Sabent que l'amistat podria combatre

Aquella guerra, començada feia, ja, dos anys cruels! 

Últim poema dedicat a la Sara Borrut.